Demà no estaré en la concentració convocada davant de l’Ajuntament per la crisi de Ceuta. No perquè pense que el Govern d’Espanya ho haja fet bé. Al contrari: el que va passar és prou greu perquè s’explique què va fallar, per què no es va anticipar una situació que va acabar desbordant les institucions i quines responsabilitats cal assumir.
Tampoc crec que siga una bona idea utilitzar la Federació Espanyola de Municipis i Províncies per traslladar esta confrontació a les portes dels ajuntaments. La convocatòria no ha estat acordada pels seus òrgans de govern ni consensuada amb els grups que en formen part. Ha sigut una decisió unilateral de la seua presidenta, del PP, rebutjada públicament per la resta de forces representades en la FEMP, entre elles Compromís. Les institucions que són de tots haurien de servir especialment en moments com aquest per buscar consensos, no per ampliar la batalla partidista. Convocar els ajuntaments quan ja ha convocat el teu partit és més que lleig.
Però hi ha una raó encara més important per la qual no aniré a la concentració. Una cosa és exigir responsabilitats al Govern i una altra convertir una crisi migratòria en una nova trinxera política, especialment quan Vox i altres sectors de la dreta fa temps que han decidit assenyalar la immigració com un dels grans enemics sobre els quals construir el seu discurs.
A Quart hauríem de tindre memòria. El poble que som hui es va construir, en bona part, amb milers de persones que arribaren durant els anys cinquanta, seixanta i setanta des de Conca, Jaén, Albacete, Ciudad Real, Terol, Múrcia o altres llocs de l’Estat. Venien a treballar, a buscar una vida millor i a criar ací els seus fills. Molts d’aquells fills i nets han nascut a Quart i ningú pensa ja en ells com a descendents d’immigrants. Són, senzillament, de Quart. Com ara els nous vinguts d’Ucraïna, que fugint de la guerra, els trobem als supermercats o als parcs.
Convivim persones de famílies amb profundes arrels valencianes amb valencians que són la primera, la segona o la tercera generació de les famílies que arribaren després. Eixa barreja també és Quart i forma part de la nostra història.
Els problemes de Ceuta necessiten fronteres segures, diplomàcia, recursos, serveis públics i un Estat capaç d’anticipar-se a les crisis. I també necessiten explicacions sobre el que ha fallat. Però no necessiten que convertim les persones que arriben en l’enemic ni que traslladem a cada poble una confrontació que pot acabar deteriorant la convivència.
La història canvia els llocs d’origen, però les persones continuen buscant pràcticament el mateix: treballar, criar els seus fills i viure dignament.
Jo preferisc que Quart continue sent això: un poble amb memòria, segur, tolerant i capaç d’incorporar persones noves a una història que mai no ha deixat de canviar.
Lluís Mi Campos
