Xicotets municipis, grans solucions: l’accés a l’habitatge en localitats de menys de 30.000 habitants.
Parlar d’habitatge a Espanya sol portar-nos a les grans ciutats: preus impossibles, lloguers desorbitats, joves i no tan joves que no poden emancipar-se. Però, lluny del soroll mediàtic, molts municipis xicotets estan donant una autèntica lliçó de creativitat i compromís.
En pobles i ciutats de menys de 30.000 habitants s’estan impulsant solucions reals, fetes des del terreny, que demostren que el canvi és possible quan hi ha voluntat.
Quart de Poblet afronta una situació cada vegada més preocupant quant al lloguer, especialment per als jóvens, que veuen com els preus continuen pujant mentres el municipi encara no està declarat com a zona tensionada. Esta realitat dificulta l’accés a la vivenda i planteja la necessitat d’impulsar noves polítiques que situen Quart en la línia altres municipis que ja estan aplicant solucions valentes i efectives per a garantir un lloguer assequible i estable.
A més, parlar de vivenda a Espanya sol portar-nos a les grans ciutats: preus impossibles, lloguers desorbitats, jóvens i no tan jóvens que no poden emancipar-se. Però, lluny del soroll mediàtic, molts municipis xicotets estan donant una autèntica lliçó de creativitat i compromís.
En pobles i ciutats de menys de 30.000 habitants s’estan impulsant solucions reals, fetes des del terreny, que demostren que el canvi és possible quan hi ha voluntat.
Rivas-Vaciamadrid és un bon exemple. Encara que hui supera amb escreix eixa xifra, la seua història comença com la d’un xicotet municipi que va decidir enfrontar el problema de la vivenda d’una altra forma: amb cooperatives veïnals. El veïnat s’organitzava, l’ajuntament cedia sòl públic i, junts, alçaven llars a preus molt per davall del mercat. Anys després, Rivas continua defenent eixa idea amb ajudes directes al lloguer, sobretot per a jóvens, demostrant que l’accés a una llar digna no té per què ser un privilegi.
A Cambrils, l’ajuntament va apostar per una cosa tan senzilla com eficaç: facilitar els tràmits. Llicències de rehabilitació i construcció més ràpides signifiquen més vivenda disponible i menys burocràcia. A això se sumen ajudes al lloguer per a jóvens i famílies, que permeten al molt del veïnat quedar-se al seu poble i no haver de marxar-se a la recerca de preus més baixos.
Martorell ha seguit un altre camí, apostant fort per la rehabilitació. El consistori oferix subvencions per a reformar vivendes antigues i retornar-los la vida. Així, cases que portaven anys buides es convertixen en llars assequibles en barris plens d’història.
I a Estepona, la clau ha sigut la col·laboració amb promotors locals: l’ajuntament cedix sòl públic perquè es construïsquen vivendes protegides, i les famílies accedixen a preus raonables.
A la Comunitat Valenciana, municipis mitjans i xicotets estan demostrant que les solucions més efectives no sempre depenen de tindre grans pressupostos, sinó de saber escoltar el veïnat i posar la imaginació al servici de les necessitats reals.
Vila-real i Almassora han llançat contractes de lloguer a llarg termini (fins i tot de fins a 30 anys) que aporten estabilitat a inquilins i propietaris.
Onda, per part seua, ha creat una assegurança pública que cobrix impagaments i desperfectes. Gràcies a esta mesura, molts propietaris que abans dubtaven s’han animat a llogar les seues vivendes a preus justos.
Borriana i Sagunt han fet un altre pas important: aprofitar les vivendes buides de la *Sareb. En lloc de deixar eixos pisos tancats, els ajuntaments els han cedits a empreses municipals per a destinar-los al lloguer social.
A Vinaròs, les ajudes directes alleugen cada mes la càrrega del lloguer per a jóvens i famílies, mentres que Almassora també premia fiscalment als qui rehabiliten cases antigues per a posar-les en el mercat del lloguer assequible.
I hi ha més exemples inspiradors: Crevillent col·labora amb propietaris privats per a oferir lloguers a preus regulats; Alzira impulsa programes de rehabilitació i suport directe als jóvens; i a Elda o Sagunt es treballa mà a mà amb la iniciativa privada per a ampliar el parc públic i mediar amb els propietaris.
Quan la proximitat marca la diferència, pot semblar un detall menor, però en els municipis xicotets encara funciona alguna cosa que en les grans ciutats es perd amb facilitat: la proximitat. El veïnat coneix al seu alcalde o alcaldessa, els problemes es posen cara a cara sobre la taula, i les solucions es dissenyen pensant en persones, no en estadístiques. Eixa escala humana permet que la vivenda torne a tindre el valor que mereix: una llar, no una mercaderia.
Estos exemples demostren que el canvi no sempre ha de vindre de dalt. A vegades naix als ajuntaments més modestos, en equips municipals que decidixen que l’accés a un sostre digne no pot continuar sent una carrera d’obstacles. Perquè, al final, són els municipis xicotets els que estan marcant el camí cap a un model de vivenda més just, estable i humà. I ho estan fent amb una cosa tan bàsica com poderós: voluntat política, valentia i compromís amb la seua gent.
I per què a Quart no donem algun d’estos passos? Per què amb els preus de lloguer que tenim no es declara a Quart zona tensionada? Ja tenim oficina de vivenda. Per què no fem un pas més enllà?
Rafa Coll.
